Patiments per la pàtria

Encara no m’he trobat cap independentista que prometi allò de Winston Churchill: sang, suor i llàgrimes. En línies generals, pinten un futur en tecnicolor, dins de la Unió Europea, amb diners a cabassos, una esperança de vida fantàstica i menys accidents de transit.

Però de moment ningú recorda l’aforisme d’Horaci “Dulce et decorum est pro patria mori” És dolç i honorable morir per la pàtria.

Fa la impressió que el sector independentista no acaba de confiar massa en el patriotisme del personal. Li costa molt de dir “les passarem canutes, però l’objectiu, que és ser lliures, s’ho val. Qualsevol sacrifici és petit si es tracta de guanyar la pàtria”

Doncs això, que és un discurs molt propi del segle passat (segle d’ideals, al cap i a la fi) ara no ho he sentit.  Cadascú fa anar els seus números, les seves balances i els seus pronòstics fonamentats en declaracions més o menys peregrines de funcionaris de Brusel.les que no pinten res. Però no hi ha cap crida al sacrifici, a la lluita que calgui perquè hi ha un objectiu superior que cal aconseguir.

Sembla que bona part del sufflé vingui per una enrabiada temporal, un estat d’emprenyamenta greu però poc madur. Que si hi hagués concert econòmic i deixessin de tocar el que no sona amb el català a l’escola, aquí tothom ben content, muts i a la gàbia.

Patriotisme de butxaca, però no d’ideals.  Patriotisme petitó.

A  aquest pas, les medalles de patiments per la pàtria es quedaran totes al calaix.