Aquest diumenge ha arribat la noticia de la mort, als 96 anys d’edat, de Víctor Torres, figura senyera d’Esquerra Republicana a Lleida i a tot Catalunya.
Tinc la sort d’haver-lo conegut quan era un octogenari ple d’energia que donava un exemple permanent de fidelitat a les idees i de coherència.
La política amb majúscules, plena de noblesa, desinterès i dedicació a la gent i a la pàtria. Res a veure amb el panorama que tenim en l’actualitat, ni a ERC ni a tot l’arc parlamentari.
Pobres de nosaltres!
Una de les constants de Víctor va ser mantenir viu el record del seu germà Màrius Torres, enorme poeta.
Rescato La ciutat llunyana.
És un sonet magnífic i emocionant escrit a Lleida l’any 1939, quan les tropes de Franco eren a punt de prendre la ciutat.
Petit (ja ho sé) però sentit homenatge al gran polític i home bo que ens ha deixat:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Aratosperdidos 